Pere-Enric Barreda (Universitat de Barcelona. Cronista oficial d'Ares)

Que l'oblit del nostre passat no pot seguir més temps ho demostra la proliferació de persones i entitats vinculades activament en l'intens procés de recuperació de la memòria, que involucra ja les més altes institucions democràtiques del país. Encara que esta recuperació s'ha centrat més activament en la darrera guerra i en les seues terribles conseqüències, no per això s'ha de deixar de costat una altra guerra, la de Successió, de la qual es compleix ara el tercer centenari. Actes com els que recentment s'han fet a Vila-real, Calaceit o Dénia proven que també cal recordar-la, i que ha d'acabar, per tant, la situació que reflectien ja fa uns anys els d'Al Tall a la seua cançó Lladres: "No s'ensenya a les escoles / com van esclafar un país".

La vila d'Ares del Maestrat, tot un símbol per ésser la primera del regne que va prendre Jaume I, va patir a aquella guerra una llarga rastrera de penalitats que la marcaren al llarg de més d'un segle i encara avui en dia, perquè va perdre tots els seus edificis i documents històrics, amb comptadíssimes excepcions. Ara, dins d’un ample procés de recuperació de la pràctica totalitat de la seua documentació històrica escrita en el marc d'un conveni del Consell de la Vila d’Ares amb la Universitat de Barcelona, s'han retrobat i buidat més de mil textos, alguns dels quals expliquen les tres etapes d'aquella destrucció massiva: primer l'incendi i saqueig del Raval un dia indeterminat del mes d'abril de 1706, després el més cruel i terrible, la crema i saqueig sistemàtic a partir del 27 de desembre de 1707, i finalment l'arrasament del castell després del seu abandó el mes de juliol del 1708.

Saqueig i crema del Raval

 El primer episodi es situa en els primers enfrontaments entre els austracistes partidaris de Carles III d’Habsburg (que des de meitat desembre de 1705 dominen el Maestrat i bona part dels Ports, dirigits per John Jones des de Sant Mateu), i els filipistes partidaris de Felip IV de Borbó, que encara controlaven Morella. Contra ells es va erigir com a principal baluard el castell templer d'Ares, amb guarnició mixta de forces aliades regulars i milícies de gent de la comarca dirigides pel metge, el doctor Joan Garcia, i un triple cinturó defensiu format per barricades de fusta als accessos al raval, les murades de pedra montesianes de la vila i la barbacana del mateix castell. El mes d'abril de 1706 el coronel Miguel Pons de Mendoza, governador de Morella, va intentar prendre Ares amb dues companyies de soldats. A més dels regulars, va agafar a la força veïns de Castellfort i de Vilafranca, i les milícies dels germans Felipe i Jaime Ibáñez de Cantavella i de José Garcés i Jaime Grau de Benassal. Després de deixar forces de vigilància a la Mola, va manar assaltar amb èxit les barricades de fusta que protegien el raval, però es va estavellar inútilment contra els murs de la vila. Rabiós pel fracàs, va ordenar cremar el raval després de saquejar-lo i emportar-se un ric botí. Aquest domini filipista va durar poc, perquè en retirar-se Pons el mes de juliol següent, Morella era presa pels austracistes, que controlaren tota la comarca. Llavors la guarnició del castell va cometre alguns excessos com segrestar els filipistes dels pobles veïns, o fer-los treballar a les fortificacions, o saquejar i cremar les seues cases i masos, fets que originaren grans odis i rancúnies.

L'apocalipsi de 1707

La batalla d'Almansa va canviar la situació, de manera que l'avanç dels filipistes es va fer imparable per tots els fronts. Perdudes València i Castelló, i sense forces regulars aliades, la defensa era a mans de milícies locals que no tenien massa èxit i s'havien de limitar a la guerra de guerrilles. Entre elles n'hi havia una de vuitanta hòmens que dirigia el doctor Joan Selma Roca d'Ares, frare de l'orde de Montesa i rector d'Atzeneta des de 1680. Per aquest fet va ser denunciat i perseguit venjativament per Jeroni Vallterra, nou administrador general de l'orde de Montesa en caure València. Va perdre la rectoria i el 1713 va haver d'exiliar-se a causa d'una reial ordre que expulsava dels dominis reials tots els eclesiàstics que havien pres les armes a favor de Carles III.

Els filipistes van esperar l'ocupació de Lleida per començar el 2 de novembre el setge de Morella, i quasi simultàniament el d'Ares, defensat per en Miguel Purroy, abans cap militar de Xàtiva front a d'Asfeld. Quan, entrat desembre, va caure Morella, totes les forces filipistes es giraren contra Ares. Les dirigia el Marquès de Belport, amb granaders del regiment de l'Armada, dels Verds i de Trujillo, de cavalleria i de guàrdies reials, el regiment de Pamplona, i per una altra part els regiments francesos de Mally i de Mochant. Tenien suport d'artilleria, amb grans treballs de soldats, civils i muls per obrir camins per arrossegar els canons per costeres, colls i valls. L'ús massiu d'aquesta artilleria la documenten desenes de projectils de ferro massís i de pedra que es conserven. Estes forces regulars rebien de nou suport de milícies locals filipistes de Morella, la Jana, Cantavella, Benassal, Aiguaviva, el Mas de las Matas i Villafeliche, tropes irregulars capaces de cometre els majors excessos.

Després de mig mes de setge intens, els defensors d’Ares havien perdut el Raval i resistien a les murades de la vila. El 27 de desembre, després d'un intens bombardeig, alguns granaders i milicians van assaltar la murada i es van fer amb el control d'un portal, el van obrir i van fer entrar més soldats i milicians. Així van aconseguir prendre un altre portal i obrir-lo als regiments francesos, que ocupaven la vila mentre els aliats es retiraven a la següent línia de defensa, la barbacana del castell, i els veïns fugien a la desbandada. Per assaltar la nova defensa, es va minar l'església amb càrregues de pólvora per tombar la paret que formava part de la murada. Però es repetia el que va passar l'any anterior: en fracassar el seu intent de prendre el castell, Belport ordenava el saqueig i crema de la vila.

Els testimoniatges dels veïns sobrevivents són ben eloqüents i esgarrifosos sobre el que van fer els assaltants: a) demolir l'església fins als fonaments sense deixar ni parets, soterrant retaules, orgue i ornaments; b) saquejar els béns que trobaren, foren públics o privats; c) esgarrar els papers i escriptures públiques (destrucció de l'arxiu municipal i notarial); d) donar foc a totes les cases, cent seixanta de particulars, sense lliurar-se'n cap, ni la Casa de la Vila, ni l'abadia ni l'hospital; e) obligar els veïns a pagar 500 lliures valencianes per no emportar-se les campanes; f) en retirar-se, cremar vint-i-tres masos, quasi un terç dels existents, i les ermites de Santa Helena i Santa Bàrbara; i g) deixar un regiment francès de guàrdia per impedir que els del castell eixiren o obtingueren ajuda exterior.

Les forces de guàrdia es van quedar anys, i van cometre tota classe d'excessos: trobem un fet de tremenda violència d'una partida de soldats quan cobrava l'impost del quartel. El tinent va intentar violar Josepa-Maria Solsona de Jaume, una xiqueta de catorze anys que guardava una rabera de son pare vora la vila. En cridar la van sentir Gaspar Tosca i els seus fills, i els van fer desistir. Però poc després, quan Gaspar acompanyava la xiqueta a casa, li van eixir els soldats al portal d'en Violeta i el van colpejar amb els fusells al cap, i el sergent a la illada, igual que al seu gendre Pere-Antoni Moliner, que va anar a defensar-lo. Gaspar moriria dos dies després a conseqüència de les ferides, però la gent no el va oblidar mai i el seu cognom dóna nom a un indret i ullal dalt del Molí de la Roca.

La destrucció del castell

 El primer intent de prendre el castell va anar a càrrec del cavaller d'Asfeld, que anava cap a Tortosa i es va desviar del seu camí expressament des de Sant Mateu el mes de maig de 1708. Tot i que els defensors dirigits per Purroy eren aïllats, el setge va resultar infructuós i D'Asfeld es va haver de retirar amb un fracàs davant del cap a qui havia vençut abans a Xàtiva. Se'n va anar ressentit al setge de Tortosa, i quan el 15 de juliol el seu comandant austracista se va rendir, entre les condicions li imposava el lliurament de la ciutadella d'Ares. El seu castell, per tant, no es va rendir ni el van prendre mai, sinó que el van deixar els defensors en caure Tortosa. El primer castell del regne alliberat per Jaume I esdevenia així dels darrers en caure a mans dels filipistes.

La venjança va ser duríssima, sense cap mirament pel fet de tractar-se d'una imponent fortalesa templera germana de les de Peníscola i Miravet, com ho proven les descripcions de la mateixa datades als segles XVI i XVII. A darreries de juliol, una vegada eixida la guarnició, el nou comandant d'Ares, monsieur Saint-George, el va fer volar amb càrregues de pólvora i va escriure als pobles dels voltants perquè enviaren colles d'homes amb eixades per destruir el que en restava i tirar l'enruna baix de la roca per dificultar-ne la reconstrucció: entre el campanar i el carrer que pujava a la cova del castell es va fer un gran muntó d'enruna que encara existia un segle després.

Un balanç demolidor

Les conseqüències de tot allò, que descriuen prou arencs amb les seues pròpies paraules a alguns documents coetanis ara recuperats de nou, foren terribles: eren gent modesta que s'havien de guanyar la vida amb molt d'esforç, i van quedar en la misèria més absoluta, sense cases per viure ni béns, sense aliments ni animals de treball ni ramats de bestiar, amb molta terra de conreu abandonada per impossibilitat de treballar-la. Molts no van tindre més remei que vendre's el pati enrunat del que havia estat sa casa per començar de nou. Altres van haver d'emigrar i deixar endarrera tot el que tenien i havien conegut. Els que es quedaren van haver de refer tots els edificis públics i privats, alimentar i abastir les forces d'ocupació, aguantar els seus crims i humiliacions, i sobre tot a més patir un espoli colossal: per pagar els impostos se'ls va aplicar el número de cent vuitanta veïns caps de família existents abans de la destrucció, tot i que en realitat en quedà poc més de la meitat.