Senyalització

Hi ha 5 parades senyalitzades amb plafons descriptius: el poble, el llavador, les microreserves, la Nevera i la Mola.

Dificultat

Sense dificultat en la major part del recorregut, només la pujada del llavador a la Mola pot fer-se una mica difícil si hi ha xiquets o gent major.

Recomanacions

- Els hiverns són molr freds a la comarca, cal abrigar-se. A l'estiu pot fer calor. Tant a l'hicern com a l'estiu el sol agafa amb força, penseu que estem per sobre dels 1200 m d'altitud, per tant porteu crema protectora.

- Deixe-vos aconsellar en tot cas perls veïns del poble i els masovers. Ells coneixen el poble millor que ningú.

- En cas de travessar porteres deixeu-les tal i com les heu trobades. Si estaven tancades, tanqueu-les, el ramat podria fugir.

- Ciudeu les fonts i cursos d'aigua, són pocs i cal mantenir-los.

- Si veieu foc telefoneu de seguida al 112.

- Respecteu el medi (plantes, animals, ..) així el podrem gaudir més vegades.

El poble està situat a 1194 m d'altitud dins la comarca de l'Alt Maestrat. Conserva la seua traçada medieval que bé mereix una passejada. Pels seus carrers descobrirem racons plens d'història, pau i tranquil·litat.

Mirem l'Església de l'Assumpció (1e) que actualment és d'estil barroc. Però fins a arribar al seu aspecte actual ha viscut diverses etapes:

- L'església original era d'estil gòtic però va ser cremada l'any 1707 per Felip V i sols va quedar el campanar

- Entre 1707 i 1736 es va reconstruir l'església. Es va fer d'estil barroc i de major grandària que l'original. És per això que el campanar és més baix que la resta de l'església.

Continuem la visita pel carrer del Campanar i girem a l'esquerra per pujar fins al casrell (1f). Aquest castell va ser el primer conquerit pel rei En Jaume I al País Valencià (1232).

          1 l'aigua s'aprofita per al consum humà

          2 després per al bestiar

          3 i finalment per a llavar

La bugada era una feina molt dura. El llavador era el lloc de reunió de les dones. Potser és ací on es decidia més que a l'Ajuntament.

Les dones del poble venien una vegada a la setmana amb les safes de roba bruta per a llavar-la. La bugada podia durar fins a tres dies. Començaven el dilluns per assgurar roba neta per al diumenge. Primer llavaven la roba blanca de cotó escaldant-la a casa amb lleixiu fet a partir de cendres. En un cossi o tina col·locaven la roba bruta, per damunt un banquer de llana per on tiraven una barreja d'aigua bullint i cendra cernuda que es col·locava dins la roba. Deixaven en remull 24 hores al sol i la lluna perquè es blanquejaren les taques. Després destapaven el forat del cossi. A la fi, aclarien la roba amb aigua clara al llavador. Durant l'espera netejaven la roba de color.

Les que rentaven es posaven més a prop de la font i l'aigua amb sabó baixava fins a les que ensabonaven. D'aquesta manera l'aigua es mantenia neta i no s'embrutaven la roba les unes a les altres. Amb l'aparició de les rentadores elèctriques les dones perderen el costum d'anar als llavadors comunitaris. Malgrat això, a Ares queden algunes dones que prefereixen l'aigua clara i l'aire lliure del llavador.

Les microreserves són llocs de gran interés botànic que ocupan com a màxim 20 hectàrees de superfície. Són espais que s'encarreguen de protegir les nostres plantes creats els darrers anys per la Generalitat Valenciana. Ares té al 2006 vuit microreserves.

Poden ser aportades per la Generalitat Valenciana o voluntàriament pels seus propietaris. A les microreserves es treballa per la conservació a llarg termini de les plantes endèmiques (exclusives del nostre territori), rares o amenaçades d'extinció.

QUÈ ES FA PER A GARANTIR LA CONSERVACIÓ DE LES MICRORESERVES?

- El personal de la Conselleria de Territori i Habitatge estudia la vegetació de la microreserva.

- Es fan treballs de millora i conservació de les plantes i el seu entorn. Els treballs poden ser: fer el padró de les plantes importants per poder comprovar any rere any que no desapareixen. Fer collita de llavors per estudiar com fer-les créixer al viver i prtar-les de nou al seu hàbitat.

- Es fan feines de neteja

- Es planten espècies que han desaparegut amb els anys.

- Es porten plantes des d'altres zones on perillava la seua existència.

Les microreserves valencianes protegeixen més del 70% de les nostres espècies de plantes endèmiques (úniques al món). A més constitueixen la xarxa més completa existent en el continent europeu, de reserves botàniques. Al 2003, hi havia 61 microreserves a les comarques de Castelló.

Al costat de la Nevera d'Ares s'ha creat una microreserva perquè es troben plantes molt interessants. El bosc d'aurons (Acer monspessulanum) és el més destacable. Algunes plantes són aromàtiques cpm ara la sàlvia (Salvia lavandulifolia), el timonet (Thymus vulgaris), el rabet de gat (Sideritis spinulosa subsp. subspinosa) i la santolina (Santolina chamaecyparissus).

La Nevera es va construir al segle XVI per tal d'emmagatzemar neu a l'hivern. Va estar en funcionament fins a principis del segle XX i es va restaurar el 2004. A l'inici de la producció de gel industrial es va deixar d'utilitzar. Aquest tipus de construcció està molt estesa per tota la comarca, però sols la d'Ares està totalment restaurada. El comerç de la neu tenia molta importància en temps passats, tant que dalt la Nevera es va construir la casa del nevater, guardià de la neu.

La neu tenia tres usos: - Conservació d'aliments, com ara el peix per poder possibilitar els eu trasllat terra endins. - Terapèutic, encara que sempre ca ser un objecte de polèmica i controvèrsia. Principalment per baixar la febre dels malalts durant tot l'any i tallar hemorràgies. - Gastronòmic, tant per refredar l'aigua, vi i altres begudes, com per la preparació de gelats i granissats. La nevera d'Ares té un dipòsit subterrani de planta rectangular. Amb una capacitat màxima estimada de 650 metres cúbics. La planta interior té unes dimensions de 9,6 metres per 7 metres amb murs de pedra unida amb morter de calç. Destaca l'arc que sosté la bòveda i la manufactura d'aquesta.

Nevera d'Ares

Com es treballava la neu?

El vessant que allotja la nevera està envoltat de cingles naturals que recullen la neu que el vent espenta. Era necessari un pam o pam i mig de neu neta per iniciar la recollida. És el que s'anomenava neu collidora. En arribar la temporada de les neus es convocava a la gent per a la recollida de neu. La neu era recollida amb pales i transportada fins al pou mitjançant senalles i fins i tot cavalleries amb sàrries.

Una vegada la neu estava al costat de la porta el treball era més difícil i molt penós. El pis de la nevera es preparava amb un enreixat de fusta, que feia d'escorredor i un mantell aïllant de palla. La neu es descarregava per les finestres de la coberta, dintre de la nevera es trobaven ja els treballadors que havien baixat utilitzant una escala de mà de fusta fins una mena d'escala formada per lloses incrustades a la paret. Els obrers, amb pilons, repartien i comprimien les capes de neu colpejant de forma rítmica fins aconseguir un gruix de 40 a 50 centímetres. Seguidament es posava un mantell de palla per tota la superfície i es repetia l'operació. La palla assegurava un bon aïllament i ajudava després a trencar els blocs de neu. Una vegada plena la nevera es tancava fins a l'estiu. Per al seu transport la neu es trencava en blocs amb una maça i un punter. Els blocs es posaven en caixes de fusta, aïllada amb palla, i es transportaven de nit fins als punts de venda. Es calculava una pèrdua d'un 20 a 30%.

L'encarregat del carro o de l'animal portava un document oficial (guia), imprescindible per a fer legal la càrrega de neu i una vegada arribada a la seua destinació s'havia de pagar el dret reial de la neu.

Les moles són un tipus de muntanya molt característic de la comarca del Maestrat. La seua forma és de tossal abrupte, alt i amb el cim pla, d'ací el nom de mola. La Mola d'Ares és el punt més alt del municipi i de tota la comarca de l'Alt Maestrat, es troba a 1318 metres d'altitud.

El fet de ser el lloc més elevat de la comarca fa que des del seu punt més alt es puguen contemplar vistes impressionants. En un dia clar és fàcil divisar punts tan llunyans entre sí com ara el Montgó situat a la Marina Alta, les Illes Columbrets, el Montsià o fins i tot els Pirineus i la Serra de Tramuntana a l'Illa de Mallorca.

Aquesta estratègica situació va ser utilitzada al segla XVIII per l'Acadèmia de Ciències de París per definir el metre. Mechain i Delambre utilitzaren la Mola coma vèrtex geodèsic per a calcular la longitud del meridià de parís i així definir el metre la deumilionèssima part d'aquest, això el convertiria en unitat de mesura de longitud al Sistema internacional de Pesos i Mesures. Avui podem trobar a la Mola un vèrtx geodèsic de primer ordre.

Geològicament la Mola està constituïda per una alternança d'estrats calcaris i de margues amb una clara inclinació cap al sud. La seua gran superfície fa que siga la zona de recàrrega de l'aqüífer que alimenta la font dels Regatxols i conseqüentment el barranc dels Molins.

La vegetació de la Mola està fortament condicionada per la rigorositat del clima, en particular a l'hivern i per haver estat utilitzada com a pastura per al bestiar. Tants anys de pasturatge han fet que puguem observar dues singularitats. D'una banda els arbustos no han arribat a fer-se grans i per un altre costat s'observa la presència de plantes subnitròfiles (plantes que viuen on hi ha més nitrogen del natural) com la santolina (Santolina chamaecyparissus).

Malgrat això, trobem gran quantitat de plantes interessants com els coixins de monja o erissons (Erinacea anthyllis), la peònia (Paeonia officinalis sp) i el timonet de roca (Thymus godayanus). Arbres en trobarem ben pocs, però de gran interès, hi veurem aurons (Acer monspessulanum), teixos (Taxus baccata) i grèvols (Ilex aquifolium). Cal destacar la presència de la Linaria ilergabona, espècie vegetal recentment descrita per a la flora de Castelló. Tant és així que s'ha declarat una microreserva al cim de la Mola.

 

erissons	peònia	timonet de roca	linaria ilergabona