Les moles són un tipus de muntanya molt característic de la comarca. Són elevacions de l'orografia amb un fort pendent que culminen amb una gran extensió pràcticament plana, d'aquí el nom de mola. La seva silueta es reconeix fàcilment des de la llunyania. La d'Ares es troba tot just darrere del poble i s'eleva fins als 1318 m. És de propietat municipal i tradicionalment ha estat utilitzada pels veïns d'Ares per a guardar les cavalleries.

El fet de ser el punt més alt de la comarca fa que des del seu punt més alt es puguin contemplar vistes impressionants, en un dia clar és fàcil divisar punts tant llunyans entre sí com ara el Montgó situat a la Marina Alta, les Illes Columbretes, el Montsià o fins i tot els Pirineus i la Serra de Tramontana a l'illa de Mallorca.

Aquesta estratègica posició va ser utilitzada al segle XVIII per l'Acadèmia de Ciències de París per definir el metre. La gran quantitat de mesures dispars que hi havia a l'època va fer necessari que es definís amb exactitud quan havia de mesurar un metre. Es va acordar definir-lo com la deumilionèsima part de la longitud d'un quadrant d'un meridià terrestre. Òbviament això implicava mesurar primer la longitud d'aquest quadrant, per a determinar-lo es va organitzar una expedició que mesuraria un arc de meridià des de Dunkerke fins a Barcelona. El mètode de mesura era ben senzill, es tractava de calcular distàncies entre punts elegits al voltant d'aquest meridià per simple triangulació. L'arribada de l'expedició a Barcelona va donar nom a dos carrers força coneguts a la ciutat, la Meridiana i el Paral·lel. Però les mesures realitzades fins a Barcelona eren insuficients per la qual cosa val decidir prolongar el meridià fins a Algèria. Fou en aquesta prolongació quan passaren per la Mola d'Ares, convertint-se en un dels punts de triangulació triats per l'expedició. Avui podem trobar a la Mola un vèrtex geodèsic de primer ordre.

Geològicament la Mola està constituïda per una alternança d'estrats calcaris i de margues amb una clara inclinació cap al sud. La seva gran superfície fa que sigui la zona de recàrrega de l'aqüífer que alimenta la font dels Regatxols i conseqüentment el barranc dels Molins.

El tipus de vegetació que es troba a la Mola està fortament condicionat per la rigorositat del clima, en particular a l'hivern. Trobem gran quantitat de plantes aromàtiques com ara sàlvia, timonet, saboritja o espígol, en canvi arbres en trobarem ben pocs, però de gran interès, hi veurem aurons, teixos i grèvols. Aquesta diversitat ha propiciat la creació de quatre microreserves de flora, les microreserves són espais protegits creats els darrers anys per la Generalitat Valenciana. Ares és el municipi del País Valencià amb més microreserves.

L'itinerari aconsellat per a visitar la Mola comença a la Plaça Major d'Ares, pujarem cap al Montjuí i entrarem a la Mola pel pujador de Sant Josep. Un cop dalt es recomanable anar fins al Molló dels Soldats (nom que rep al poble el vèrtex geodèsic) per baixar després per la Nevera cap a la font dels Regatxols tornant tot seguit cap al poble.

portera de la Mola	les covetes	Molló dels Soldats	Font dels Regatxols

La Nevera mereix un punt i apart.   Construïda durant la primera meitat del segle XVII amb una clara finalitat comercial, la nevera de la Mola d’Ares està situada a la vessant esquerra del barranc que baixa des del cim fins la font dels Regatxols, en un indret amb fot desnivell, orientada cap al nord i a 1200 m sobre el nivell de la Mar. D’acurada construcció, té una capacitat màxima de 650 m3 de neu. Presenta tres nivells clarament diferenciats. El superior corresponia amb l'habitatge de la persona encarregada de la Nevera, per això es coneix com la Casa del Nevater. Es tracta d'una construcció rectangular orientada cap al nord amb dues obertures a l'exterior: una era la porta d'entrada, l'altra servia per la càrrega dels animals. La construcció està realitzada amb maçoneria i morter de calç. En el sòl trobem tres boques que donen a l'interior del pou, de les quals les dues centrals servien per a introduir la neu. El pou és de planta rectangular, amb una base de 16 m i 7 m de profunditat. La paret per la banda que precipita a la vall arriba fins als 4,50 m de gruix. Aquesta basta plataforma, construïda també amb maçoneria, a més de proporcionar estabilitat a la construcció, servia també per a proporcionar aïllament tèrmic. La coberta és una volta de canó que reposa sobre un arc de mig punt de gran potència de càrrega. Aquest és l’element més singular de la Nevera. El segle XX, amb l’aparició de les fàbriques de gel, va suposar la fi de tota activitat nevatera i, l’abandonament total d’aquest edifici. Les actuacions que des de l’any 2003 s’han efectuat ha permès la recuperació de la major part de l’antic edifici.

contraforts	entrada	arc de la bòveda	interior nord	interior sud